[...Què n’hem de fer, de la sardana, aquesta malalta amb una mala salut de ferro, quan la força dels ancians i l’ajuda institucional comencin a flaquejar? Avui dia, fins i tot amb el suport d’hipermercats, que n’ofereixen cursets gratuïts, el panorama es contempla amb la mateixa sensació de final, sobretot si es fa la mitjana de l’edat dels balladors. Però si la valoració és més analítica, potser el desànim serà menor. El que ha envellit pitjor és la fórmula de l’aplec i la coreografia, no tant la música de cobla, potser perquè els compositors i músics han estat menys reacis als canvis que no pas els balladors. L’estil manresà, que escurça la durada de la sardana amb menys tirades de curts i llargs, no aconsegueix imposar-se. En canvi, la història de la música de cobla és plena de gestos valents des de Pep Ventura. Si Juli Garreta fou criticat perquè les seves innovadores sardanes, deutores del gran simfonisme centreuropeu, eren poc balladores, les de Vicenç Bou eren massa “aflamencades”; Josep Coll proposava el 1931 una tenora metàl·lica, a la mateixa època en què La Principal de la Bisbal barrejava cobla i jazz. Més recentment, Marcel Caselles creava les transardanes i Santi Arisa la sardanova, i Guillamino ha samplejat sardanes per a sessions de DJ.]
Font: Blog de Josep Pujol, professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc).
