Doneu-hi una ullada. Molt interessant!!!!

www.artdbarcelona.com

Una proposta constant d’obres i productes relacionats amb la cultura catalana

ARTDBCN, crea, dissenya, produeix i comercialitza obres, productes tèxtils i objectes quotidians relacionats amb Catalunya: un espai de difusió artística....dibuixant pintant, dissenyant i donant a conèixer Catalunya.

Els pares i professors trobaran eines per potenciar aquest aprenentatge en el packaging dels productes i en la web: lletres i partitures de les cançons, vídeos,etc.

La idea va sorgir, segons paraules de la il·lustradora, "al veure als meus fills cantant les cançons que jo també cantava de petita, vaig pensar que podíem donar-les a conèixer arreu del món i compartir així part de la nostra cultura"

Inicialment els productes només es comercialitzen per la pàgina web www.artdbarcelona.com.

    

Les samarretes incorporen un clauer musical que reprodueix cada cançó per ajudar a estimular el llenguatge i l’expressió oral dels nens i nenes. 

bcn@artdbarcelona.com

www.artdbarcelona.com

Dia de Sant Jordi: diada catalana per excel-lència!

Bona diada de Sant Jordi 
us desitgen els dracs músics:

Il·lustracions de Герасимова Дарья - Dasha Gerasimova

El cavaller enamorat

(de Montse Ginesta)

Sóc un cavaller de ferro,

de ferro,

coure i llautó,

però tinc el cor de nata,

de nata, mèl i cotó,

i avui et porto una rosa,

una rosa

i un petó!

Muac!

 Llibres i roses

 Carrilló del Palau de la Generalitat de Catalunya
(49 campanes i un pes de 4.898 kilos)

Hem llegit:

CIU ha presentado al parlamento catalán una propuesta de resolución que pide al gobierno de la Generalitat catalana que declare la sardana "danza nacional de Catalunya". "Es el momento de dar el paso definitivo por ofrecer a la sardana el carácter de danza nacional que se merece", ha afirmado la diputada de CIU Glòria Renom.
Según Renom, la sardana ha sido históricamente un "símbolo de identificación y afirmación de unos valores culturales autóctonos" y es "una de las pocas manifestaciones danzadas de nuestra cultura popular que, de una manera regular y cotidiana, está presente en la mayoría de pueblos y ciudades de Catalunya", ha asegurado.
Font:  http://www.20minutos.es/noticia/429857/1/ciu/sardana/politica/
 

Avui diada de Sant Jordi: poesia

Sant Jordi

(Lola Casas)

Parades

de llibres i roses,

escriptors

que van signant,

carrers, avingudes

i places

on la gent

va passejant.

Comprem lectura

i olor

per alegrar l'esperit.

La rosa l'he regalat

i el llibre...

me l'he llegit?

Carnestoltes!

DISFRESSES MUSICALS

Font: revista MAESTRA INFANTIL, nº 77 febrer 2010

Hem llegit:

La cultura popular, a les aules

La Confederació d'Agrupacions de Cultura Tradicional Catalana cita mestres, administració i entitats per posar en comú i debatre els mecanismes que permetin introduir i promocionar la cultura popular a les escoles

La trobada es portarà a terme en el marc del Segon Simpòsium sobre Promoció i Difusió de la Cultura Tradicional Catalana, que se celebra aquest dissabte a Barcelona. El programa inclou una conferència inaugural de Ramon Fontdevila, director del Centre de Promoció de la Cultura Popular Tradicional Catalana, i la presentació de dues ponències: De la cultura popular a l'escola, a càrrec de Joan Badia i Pujol, i Per una educació de la cultura tradicional en una societat no tradicional, des de l'escola, a càrrec de Joan Amigó, pedagog i expert en cultura general. A més, les escoles Vall de Ges, de Torelló, i Joan Cotet, de Badalona, exposaran les seves experiències en aquest camp i encara quedarà temps per a una taula rodona, en què tothom podrà dir-hi la seva.

Més enllà de les festes

«El que s'ha fet fins ara a l'escola és treballar quatre o cinc festes: la castanyada, el Nadal, el carnaval, Sant Jordi... i no ens hem mogut d'aquí. On han quedat altres elements, com són els jocs tradicionals, les rondalles o el nostre cançoner, per dir-ne alguns? No es treballen! Però és que als llibres de text tampoc no hi apareixen i l'escola no disposa de materials sobre el tema», evidencia Joan Soler, que afegeix: «No hi ha mestres especialistes en cultura tradicional, i normalment el claustre descarrega el tema en els professors a qui agraden més aquestes qüestions.»

Aquestes són només petites pinzellades que descriuen la situació a què s'ha relegat la cultura popular dins les aules. En el simpòsium se n'aportaran més, i també idees que podrien ajudar a capgirar aquesta realitat. En opinió de Soler, «no es tractaria d'implementar una assignatura sobre folklore, sinó que hauríem d'aconseguir que la cultura tradicional es converteixi en un element transversal que pugui aparèixer a totes les matèries. La cultura no és només de lletres!».

Per fer realitat aquesta idea caldrà la implicació de l'administració, el món educatiu i el món associatiu. De moment, el simpòsium ja ofereix un espai d'interrelació i la possibilitat de conèixer algunes experiències que mostren que és possible treballar les cultures participades als centres escolars.
Font: Mónica Ramos del Diari EL PUNT (13/11/2009)

Jocs, cançons i costums que no hem de perdre

Ball manetes, toca galtetes, toca-les tu que les tens boniquetes! A qui no ha cantat aquest joc de falda alguna vegada quan era petit? Quantes vegades hem jugat al joc dels Conillets a amagar que la llebre és a caçar, o La gallina ponicana pon un ou cada setmana? Pels més desmemoriats o pels enyoradissos Antoni Dalmau recull un seguit de cançons i jocs tradicionals en el seu darrer treball Jocs, cançons i costums que no hem de perdre

Parlem de jocs tradicionals, cançons populars, embarbussaments, endevinalles, danses i rondalles que ens han acompanyat tota la vida i que, amb l’allau de canvis i de novetats que els nous temps hi puguin aportar, val la pena de continuar preservant i traspassant a les noves generacions, perquè són el que veritablement ens caracteritza com a poble. I és que, al cap i a la fi, és la nostra singular contribució a un món que es fa ufana cada dia de ser més petit i més global.

De l'autor de Les festes tradicionals que no hem de perdre, aquest és un llibre imprescindible per a tots aquells que no recordin la lletra de l’Arri, arri, tatanet, s’hagin oblidat de jugar a la xarranca, de com feien les llegendes de follets, nimfes i menairons, i vulguin conèixer a fons tots els jocs, cançons i tradicions de Catalunya.

Font:

http://www.anoiadiari.cat/noticia/597/jocs-cancons-i-costums-que-no-hem-de-perdre

La castanyada

Un dels costums més característics de la diada de Tots Sants és la castanyada. La castanya és un dels productes per excel·lència de la tardor. Fins fa uns anys, la castanyera era un personatge típic que es podia trobar pels carrers dels nostres pobles des dels volts de Tots Sants fins ben a prop de Nadal. Les castanyes es venien torrades, ben calentes i embolicades en paper. A l'actualitat, si bé no hi ha castanyeres, a l'època de Tots Sants es poden trobar parades de castanyes torrades en diversos punts de la ciutat.

Quan ve el temps de menjar castanyes,
la castanyera, la castanyera,
ven castanyes de la muntanya
a la plaça de la ciutat.
La camisa li va petita,
la faldilla li fa campana,
les sabates li fan cloc-cloc
i en ballar sempre balla així.

1-MARRAMEU TORRA CASTANYES A LA VORETA DEL FOC,

JA N'HI PETA UNA ALS MORROS,

JA EN TENIU MARRAMEU MORT.
PICA BEN FORT, PICA BEN FORT,

QUE PIQUES FUSTA,PICA BEN FORT.
2-MARRAMEU I MARRAMEUA,

S'EMBOLICA AMB UN LLENÇOL,

FEIA VEURE QUE ERA UN HOME

I ERA UNA FULLA DE COL.
3-MARRAMEU JA NO S'ENFILA

PER TERRATS NI PER BALCONS,

QUE TÉ UNA GATETA A CASA

QUE LI CUS TOTS ELS MITJONS.


M’agrada la tardor
perquè els arbres es despullen
m’agrada la tardor
virondeta virondó
groc groc groc
groc groc groc
grogues i seques són les fulles
groc groc groc
groc groc groc
grogues ,vermelles i marrons

Dia mundial del Folklore

El 22 d'agost es commemora el dia mundial del Folklore.

Data de l'acta de naixença del folklore com a Ciència, l'any 1846. En aquesta data, el Diari “L'Ateneu” de Londres publica una carta de Merton, pseudònim de l'arqueòleg William Thoms, qui promou la denominació de Folk (que significa “Poble camperol), lore (de LAR: foc, llar, transmissió del saber de generació en generació) a les teories orals: contes, mites, llegendes, proverbis, cançons, jocs, dites, refranys... designant-se així al folklore com el saber tradicional del poble.

La sardana

El govern de la Generalitat ha acordat iniciar el procés per a declarar la sardana com "dansa nacional de Catalunya", en el marc de la regulació del patrimoni cultural intangible.

Considerada com una de les expressions "més rellevants de la cultura popular i tradicional catalana", la sardana, no obstant això, no s'ha reconegut mai oficialment com la dansa nacional de Catalunya, i és en aquest context, que el 2008 la Federació Sardanista de Catalunya va impulsar una campanya, a la qual ja s'han adherit un total de 194 ajuntaments.

Aquesta dansa, que es balla en grup i en cercle, va començar a arrelar en la comarca gironina de l'Empordá i des de finals del segle XIX es va estendre per tota Catalunya, arribant a Barcelona el 1871. De l'antiga dansa del contrapas, es va evolucionar fins a la sardana curta i va ser el compositor Pep Ventura qui va reformar la seva estructura musical, ampliant la cobla i convertint-la en dansa contemporània i popular. El moviment sardanista va créixer de la mà del catalanisme polític i va adquirir la condició de símbol durant les dictadures de Primo de Rivera i de Francisco Franco.

Actualment, cada any se celebren més de 3.500 balls o audicions a Catalunya, així com en altres ciutats d'Espanya, i a l'estranger se celebren més de 200 "aplecs" (festes sardanistes). Així mateix, existeixen centenars de grups, diferents federacions i entitats que, des de mitjans del segle XX, han generat un moviment centrat en aquesta dansa, en el qual també participen investigadors musicals i historiadors.

Els 194 ajuntaments que s'han adherit a la campanya de la Federació Sardanista de Catalunya demanaven en les seves mocions que es reconegués la sardana com la dansa nacional catalana.

Font: http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20090505/53696659529/el-govern-inicia-el-proceso-para-declarar-la-sardana-danza-nacional.html

La meva ciutat

http://www.gironatempsdeflors.net/cat.09/index.php

St. Jordi

ROSES I DRACS
Albertí, Núria/Linhart
Publicacions de l'Abadia de Montserrat; col·lecció Lletra i musica.
ISBN 978-84-9883-1108

2009
(CD I PARTITURES)
En aquest recull, Núria Albertí, autora de Poemes i cançons de bressol i Amanida de poemes, ens presenta històries de roses, dracs, cavallers i princeses per celebrar d’una manera divertida la diada de Sant Jordi. Musicades per Mercè Blanes, podreu escoltar melodies per cantar i ballar aquesta festa tan tradicional. També hi trobareu les partitures de totes les cançons.

Caga tió

CAGA TIÓ (Nadala tradicional catalana)

Tió (m): tronc que per Nadal hom fingeix que, a força de bastonades de les criatures, arriba a cagar dolços i altres regals.
A Sant Genís dels Agudells, en altre temps una parròquia formada per un grup més o menys extens de masies i cases de pagès i actualment un suburbi de la part alta de Barcelona, vers l’any 1868, les funcions populars nadalenques prenien tot l’aspecte i l’ambient de la vida rural. La vetlla de Nadal a la tarda, tota la mainada menada pel campaner de la parròquia, eixia al camp a collir herba per alimentar el tió de Nadal, perquè així donés més torrons i dolços encaramelats al moment d’acariciar-lo amb el bastó. La qual cerimònia tenia lloc després de sopar bo i esperant l’hora d’assistir a la missa del gall.
A les masies del Vallès, lo caga tió es fa a la vetllada abans d’anar a la missa del gall. S’escull un dels tions més grossos, foradat un xic per dins i en son amagatall s’hi fiquen pinyons i dolços. Cada mainadeta agafa un boscall, el més gruixut que pot perquè tingui bon cop, i quan l’avi dóna llicència s’atansa al tió i li comencen a donar bastonades cridant: «Caga tió, si no et dono cop de bastó!» Ramon Violant i Simorra, El Nadal a Catalunya (1948)

Què n'hem de fer de la sardana...?

[...Què n’hem de fer, de la sardana, aquesta malalta amb una mala salut de ferro, quan la força dels ancians i l’ajuda institucional comencin a flaquejar? Avui dia, fins i tot amb el suport d’hipermercats, que n’ofereixen cursets gratuïts, el panorama es contempla amb la mateixa sensació de final, sobretot si es fa la mitjana de l’edat dels balladors. Però si la valoració és més analítica, potser el desànim serà menor. El que ha envellit pitjor és la fórmula de l’aplec i la coreografia, no tant la música de cobla, potser perquè els compositors i músics han estat menys reacis als canvis que no pas els balladors. L’estil manresà, que escurça la durada de la sardana amb menys tirades de curts i llargs, no aconsegueix imposar-se. En canvi, la història de la música de cobla és plena de gestos valents des de Pep Ventura. Si Juli Garreta fou criticat perquè les seves innovadores sardanes, deutores del gran simfonisme centreuropeu, eren poc balladores, les de Vicenç Bou eren massa “aflamencades”; Josep Coll proposava el 1931 una tenora metàl·lica, a la mateixa època en què La Principal de la Bisbal barrejava cobla i jazz. Més recentment, Marcel Caselles creava les transardanes i Santi Arisa la sardanova, i Guillamino ha samplejat sardanes per a sessions de DJ.]

Font: Blog de Josep Pujol, professor d'Història de la Cultura a l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc).